Slide background

El Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat es va representar per primera vegada el 24 de desembre del 1962 a l’incomparable escenari natural de la Penya del Corb, on se segueix representant avui dia.

 

Fou en Josep Rodrigo i Puig, persona amb un tarannà dinàmic i inquiet, que el va proposar i promoure i va incorporar un fet diferencial i singular respecte d’altres espectacles semblants: el públic és qui es mou, i ho fa pels camins del Pessebre barrejant-se amb les figures vivents, guiat per una narració megafònica fidel al text evangèlic i enriquida per comentaris en prosa i poesia populari textos del propi Josep Rodrigo.

Avui, amb els mitjans de transport i la variada oferta lúdica dels dies festius, és impressionant que es pugui comptar amb tantes persones de totes les edats, que ja esperen el primer diumenge de desembre per iniciar les representacions. Fins a tres generacions s’hi apleguen juntes i fan que la continuïtat en quedi garantida.

 

El nom de Corbera de Llobregat s’ha extès arreu gràcies, en bona part, al Pessebre. L’època d’expansió urbanística de Corbera va aprofitar el “poder mediàtic” de l’espectacle per convidar a viure al municipi on es representava el Primer Pessebre Vivent de Catalunya. Al poble s’ha aconseguit crear una festa i un esdeveniment inseparable de la celebració del Nadal per a moltes persones, per a uns com a col·laboradors, i per a d’altres com a visitants.

Josep Rodrigo i Puig, el fundador

La història el recorda com “el Josep de l’Aigua”, la llegenda com el forjador de somnis.

 

Va néixer a la Palma de Cervelló el 20 d’abril de 1922 i recordà la seva vida és un cant a l’anarquia i un no rotund a les normes establertes.

 

Escriptor, poeta, dibuixant i forjador. Un artista en tot el que tocava.

Solitari i a la vegada sensible, emprenedor i lliure.

 

Poeta i forjador só,

i en tot faig, feina tan neta,


que forjo com un poeta

i escric com un forjador

 

 

Aquest bonic poema, uns versos adaptats de Mossèn Cinto, el tenia sempre als llavis i el portava al cor.

 

 

En Josep era una barretina, uns esclops i un gaiato. Català fins a la mort, creador d’il·lusions i de sensibilitat a flor de pell. Estimava el teatre i n’era un gran actor.

JOSEPfundador

Autodidacta, va aprendre per ell sol l’ofici de forjador. No treballava el ferro, més aviat l’estimava. L’acariciava amb el martell i el convertia en les figures dels seus somnis de poeta i forjador.

 

Els seus pares eren la Clotilde i en Josep, originari de Múrcia i que va restar empresonat i condemnat a treballar en la construcció del “Valle de los Caidos”, per les seves idees d’esquerres i de llibertat.

 

El nostre home, Josep Rodrigo, va passar de viure a la taverna de la Palma i de pujar a Corbera en bicicleta per vendre peix, als camps de concentració del sud de França. Des d’allà i com a integrant de la 173a Companyia de Treballadors Estrangers, arribà a la frontera belga per reconstruir part de la coneguda Línia Maginot, en un intent desesperat de frenar l’ocupació nazi. D’aquell temps guardava un casc i una baioneta que va saber reconvertir, gràcies al seu enginy, en un test per flors, el que va batejar amb el bonic nom de “Flors per la Pau”

 

Acabada la guerra i fent teatre a la Palma, es va enamorar de la Maria de Cal Sentís. Es van casar i van anar a viure a l’antic carrer de Los Mártires del nostre poble, a una casa que portava per malnom Cal Terrible.

 

Va ser pare de tres fills: la Rosaura, la Griselda i l’Oleguer.

 

En Josep era un home capaç d’anar amb moto a Madrid, en aquell llunyà temps, per veure jugar el seu estimat Barça o demanar a un conseller de la Generalitat de Catalunya el préstec d’un helicòpter per resoldre algun problema en el seu estimat Pessebre.

 

Vivia per a la creació de les seves obres, col·laborant amb les entitats populars i d’esbarjo i als seus fills, en lloc de regals, els escrivia poemes.

 

Solia transmetre inquietuds, arrossegant molta gent per fer realitat els seus somnis, però també tenia la sensibilitat d’ensenyar a cantar el Virolai a la seva filla, tot i passejant sota els pins de davant de Can Fisa.

 

Va crear el Rosari Vivent, preàmbul de la seva gran obra: el Pessebre Vivent de Corbera. En el decurs de tres anys va guanyar premis a la Cavalcada de la Mercè de Barcelona, amb la construcció de set carrosses, entre elles les que representaven: La Verema, la Llar Catalana i el Timbaler del Bruc.

 

Amb els seus amics més íntims van fundar els Amics de Corbera, i amb aquests i l’empenta definitiva de Josep Canals i Nicolau, alcalde conegut per Papitu i mossèn Francesc Mestres , van fer realitat el somni més preuat.

 

L’antic camí del cementiri, ple d’esbarzers, deixalles i brutícia es va convertir en el passeig central del nostre Pessebre Vivent. Diuen que els genis o guanyen o s’estavellen. La nit del 24 de desembre de 1962 es portava a terme la primera representació del Pessebre :El primer Pessebre Vivent de Catalunya.

 

Ell ja no hi és, però el Pessebre Vivent continua. Aquest és el petit miracle de cada Nadal.

 

El Cardenal Jubany deia: el Pessebre de Corbera és la pàgina més bonica que s’ha escrit mai al poble i afegia que el Pessebre de Corbera és una obra evangelitzadora, tant com ho pot ser la pràctica d’uns exercicis espirituals.

 

En Josep també era col·leccionista de figuretes de pessebre, ell mateix en feia el disseny i un reconegut pessebrista les feia realitat.

 

El seu últim desig en vida va ser pujar al cim de l’Avançada, la diada de l’11 de setembre de 2003, tan sols un més abans de deixar-nos, tot i recordant que aquell camí l’havia obert ell. Va cantar per darrera vegada l’himne de la seva pàtria, amb els ulls plens de llàgrimes i la vista per damunt del que considerava el seu poble i la seva obra.

 

El poble de Corbera li va retre homenatge en vida, donant el seu nom al passeig central del Pessebre Vivent.

 

La Generalitat de Catalunya va concedir la Creu de Sant Jordi com a reconeixement de la gegantina obra esmerçada.

 

En Josep Rodrigo i Puig, aquell forjador de somnis, en Josep de l’Aigua, va morir a Corbera de Llobregat el 15 d’octubre del 2003. Tenia 81 anys.

 

La fornal es va apagar.

 

Es va encendre el somni que avui encara continua.

 

 

Joan Renau i Turbau.

home